“ Està claríssim que el sistema familiar no funciona. No conec ningú, però ningú, que estigui a gust amb els seus pares. Per a tots nosaltres, la casa és una presó i els pares els carcellers. I tothom es mor de ganes de perdre’ls de vista. I , és clar, tots dolents no poden ser , per tant és que hi ha alguna cosa que falla.
Jo penso(..) que quan naixem, que som fràgils i encantadors, es moren per nosaltres i ens mimen i donarien la vida per nosaltres. I l’infant no s’adona d’aquesta adoració. Però quan creixem i sí que ens n’adonem i necessitem vitalment l’afecte dels pares, just en aquest moment- quan tenim set anys o així- deixen automàticament de mimar-nos, es dediquen a controlar-nos i ens miren com a un error de la naturalesa, perquè no som ni tan perfectes ni tan encantadors com ells havien somniat. “ (Raquel, Isabel-Clara Simó- Pàg. 87)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada